Entrevista a Assumpta Montellà, la veu d’una història silenciada

23 de mayo de 2006

por Alba Gómez y Iris Torregrossa en "Laxarxa.uab.es"

Dramatisme i tendresa. Aquesta és la combinació en què es basa el llibre ’La maternitat d’Elna. Bressol dels exiliats’, publicat per la historiadora catalana Assumpta Montellà.

Amb aquesta obra, la historiadora ha tret a la llum una de les històries més desconegudes de la postguerra espanyola; una història trista, però que desperta alhora una dosi molt alta d’humanitat i de solidaritat. La protagonista, Elisabeth Eidenbenz, va ser una jove mestra suïssa que entre els anys 1939 i 1944 va ajudar a infantar moltes mares que havien fugit de l’Estat espanyol exiliades, i que sobrevivien als camps de concentració francesos. Al centre de maternitat d’Elna, que ella mateixa a fundar, hi van néixer un total de cinc-cents noranta-set infants; es tractava, doncs, d’un oasi enmig de la guerra i la injustícia.

Gràcies a la seva trajectòria com a investigadora, Montellà va acostar-se a aquesta història i va viatjar fins a Viena, on va poder conèixer Elisabeth Eidenbenz. Per tots aquests motius hem volgut entrevistar-la; perquè la seva gran experiència en la lluita per la recuperació de la memòria històrica fa que tingui moltes coses a dir.

Retrocedim al 1939. Parla’ns del dur exili de les refugiades i refugiats espanyols. Després de creuar la frontera, com els tractava el govern francès?

En primer lloc anomenava "camps d’acollida" uns autèntics camps de concentració, els d’Argelers i Sant Cebrià. Allí la mortalitat era molt alta i no hi havia cap mena d’infraestructura. La gent menjava sorra, la guàrdia senegalesa cometia violacions i, a més, molta gent se suïcidava. Les dones embarassades arribaven sense reserves alimentàries, sense llet, només amb la panxa. Als camps només hi havia filferrades i sorra, ni tan sols aigua potable, i els infants que naixien en aquelles condicions solien morir. Per als francesos, les dones embarassades eren el darrer dels seus problemes; tenien altres prioritats. França va prioritzar la seguretat del seu país, ja que Hitler acabava d’envair Polònia, i es va limitar a concentrar els exiliats en grans platges.

Quines altres sortides tenien els exiliats de la guerra?

En aquella època hi havia un buit legal. Els refugiats espanyols no es podien considerar refugiats polítics, perquè no hi havia cap precedent, fins aleshores, d’aquest tema. Per tant, era gent que havia perdut la guerra i que no era d’enlloc; aquí no podien tornar perquè els mataven i allà (a França) no tenien papers i, per tant, eren il·legals. No tenien cap mena de categoria social ni humana; només tenien dues alternatives: o es quedaven als camps de refugiats francesos o bé tornaven a Espanya. Havien quedat aniquilats com a persones.

Anar a Mèxic era molt més complicat?

Era més complicat perquè havien de trobar un passatge, un visat; la gran majoria que va marxar a Mèxic eren de la classe dirigent o intel·lectual. La resta gairebé tots anaven a Argelers, on durant les primeres tres setmanes hi van anar a parar vuitanta-tres mil persones.

Com i quan va néixer la teva investigació d’Elna?

Jo sempre he pensat que per conèixer un país s’ha de trepitjar el territori, i encara que de vegades estem molt acostumats a fer les coses des dels despatxos, les coses menudes, les que m’agraden a mi, em duen sovint a trepitjar el territori i parlar amb la gent. D’aquesta manera vaig començar el tema d’Elna; mentre estava treballant en un tema de l’exili, en un moment -l’any 2001-, en què no se’n parlava tant. M’interessava, sobretot, el tema dels infants a l’exili, i vaig conèixer dones de Perpinyà i de Prats de Molló, catalanes que havien estat exiliades després de la Guerra Civil. Vaig trobar moltes dones grans que parlaven d’una tal Isabel que ajudava les dones embarassades que estaven a la platja d’Argelers a infantar en unes condicions més dignes que no pas la sorra de la platja. Em va xocar que hi hagués una dona que tota sola, sense demanar res a canvi, s’interessés per aquestes parteres. Aquestes mares, però, no me’n sabien dir gaire cosa més: només que duia una trena embolicada al cap i que vestia molt neta i pulcra...

Vas trobar moltes dones que parlessin de la Isabel?

Sí, una dotzena... Sempre em sortia aquest nom; era com una mena de llegenda de la memòria col·lectiva, però no va ser fins a l’any 2003, quan en una trobada d’excombatents vaig conèixer-ne una que em va dir que ella estava embarassada l’any 1939 i que el seu fill no va morir perquè havia nascut a la maternitat d’Elna, sota la tutoria de la senyoreta Isabel. Ja m’hi havia afegit una dada més; m’havia parlat d’Elna, que és una població tocant a Argelers... Aquest testimoni em va deixar molt impressionada perquè em va explicar en primera persona, amb noms i cognoms, el que jo ja sabia. Amb aquest testimoni va ser quan vaig intentar aconseguir una fotografia de la casa; hi havia uns grans finestrals, una gran cúpula dalt de tot i el Canigó a l’esquerra. A partir d’aquí, vaig anar a Elna i vaig trobar la casa, tal com havia quedat. M’hi vaig acostar; estava tancada amb una reixa, però a la portalada hi havia una placa commemorativa que deia que en aquella casa hi havien nascut cinc-cents noranta-set infants, sota la tutela d’Elisabeth. Allà em vaig trobar amb dues sorpreses: una, que fossin tants infants, i l’altra, que la majoria fossin exiliats catalans.

Què feia l’Elisabeth amb les dones embarassades?

L’Elisabeth entrava al camp i se les enduia a una casa d’Argelers, tota buida, on les caixes de llet eren tamborets i els bressols dels nens eren caixes de fruita del mercat. No hi havia cap luxe, però les mares podien parir amb una dignitat i unes condicions higièniques i sanitàries importants.

Parla’ns de la vida d’Elisabeth, que has tingut la sort de conèixer personalment.

A Elisabeth la vaig conèixer l’any 2004, quan tenia noranta-dos anys. La meva investigació ja estava molt avançada en aquell moment, però no sabia com presentar-m’hi, així que vaig enviar-li una carta perquè vaig creure que era una manera d’apropar-m’hi sense vulnerar cap barrera. Per carta, doncs, vam establir una relació durant set o vuit mesos fins al juliol de 2004, que vaig viatjar a Viena. Em va sorprendre la seva amabilitat; em va ensenyar més de vuit-centes fotografies d’Elna, en les quals vaig poder descobrir la part de la història que jo m’havia imaginat, però que no coneixia prou bé. De jove, Elisabeth pertanyia a una organització suïssa pacifista anomenada Servei Civil Internacional; era mestra d’una família benestant i per la seva vocació estava disposada a dedicar la seva vida a favor de la no-violència. Juntament amb els seus companys, va venir de missionera a l’Estat espanyol durant la Guerra Civil i va ajudar les víctimes de guerra. Quan van marxar de l’Estat espanyol, va començar la seva tasca humanitària al centre d’Elna, que ella mateixa va fundar, el qual va restar obert fins a l’any 1944, quan la GESTAPO va decretar que el Centre era enemic potencial. Després d’un llarg període subsistint malgrat les pressions de la GESTAPO, Elisabeth va claudicar, va tancar Elna i va seguir de missionera en altres projectes.

La seva forta personalitat va ser clau per mantenir el centre obert durant tots aquests anys?

Sí. És una dona molt organitzada i dura, encara que també sap ser molt tendra quan cal. Parlant amb ella, vaig descobrir que no creia haver fet res d’excepcional; em va dir que només havia fet el que tocava, i que jo hauria fet el mateix en el seu cas. La protagonista defuig de qualsevol protagonisme, i per això la història ha estat tant de temps silenciada.

Recordes algun moment especialment emotiu que passés durant la teva investigació?

Recordo que, al cap d’unes setmanes, vaig rebre un correu d’aquesta dona anunciant-me que, no només s’havia llegit el llibre, sinó que la seva filla es deia Elna, com a record a la humanitat i com un cant a la vida.

En alguna ocasió has definit l’actitud de l’Estat francès com la d’un estat avergonyit, que no va posar els mitjans necessaris per recuperar la memòria històrica. Pots explicar-nos la teva posició?

El mes de març de 2002 es va fer l’homenatge a Elisabeth a França, però el va organitzar un jueu que nasqué al centre i, per tant, va ser enfocat des de l’àmbit dels jueus. França hi volgué donar una visió antinazi, perquè si s’explicava l’autèntica realitat d’Elna es posava en evidència que l’Estat francès es va portar molt malament amb els exiliats catalans.

I el govern català ha reaccionat?

Sí. Arran de la publicació del meu llibre, el Govern de la Generalitat va veure que estàvem en deute amb Elisabeth Eidenbenz i ens van demanar que organitzéssim un homenatge i una exposició. L’acte del reconeixement oficial arribà, finalment, el passat 16 de desembre al Palau Robert de Barcelona.

De moment ja has contactat amb gairebé dos-cents dels "nens" nascuts a Elna. Creus que l’estudi ha arribat a la seva culminació?

Cada cop que decideixo tancar la història, sempre hi ha alguna cosa que em fa continuar. La història contemporània es basa en els testimonis i, al mateix temps, a establir ponts de comunicació entre aquests testimonis, la qual cosa fa que guanyis amistats i que la gent s’acosti per explicar la seva història. Mentre em trobi amb nous testimonis i que en vinguin a buscar, dubto que pugui tancar el tema, encara que ja m’agradaria... Crec, però, que tancar-lo serà encara més complicat, ja que fa poc que he venut els drets d’autor a una productora per fer-ne una pel·lícula espanyola.

Parla’ns del teu llibre.

És una història bonica, que enganxa perquè és apassionant, emocionant, i perquè té una càrrega emotiva molt alta; no és només historiografia. El llibre destil·la esperança. No solament és un treball de recerca, sinó també de persones, com l’Elisabeth, com tots els testimonis que he conegut, i per això hi ha l’inconvenient que a nivell professional pugui perdre objectivitat, ja que és difícil distanciar-me’n.

Quins són els teus projectes professionals de futur? Seguiràs insistint en temes de memòria històrica?

A mi m’agrada treballar amb temes relacionats amb l’exili, el territori fronterer i la memòria col·lectiva. Penso que la transició és un pacte de silenci, bastant vergonyós per a molta gent, que ha impedit recuperar dignament la memòria dels que no van poder tornar o bé van morir pel camí. Encara que en parlem, crec que mai no parlarem prou d’aquest tema; cap govern ha reconegut prou el sofriment d’aquesta gent, i per aquest motiu s’ha convertit en el meu leit motiv professional.

Tags de esta entrada:
Assumpta Montellà